PIOTR

Amarat de suor, Piotr baixa les escales de fusta que duen a la cala. Per evitar que se li escorri la càrrega s’ha posat els guants del pare, però ara, quan ja porta mig camí fet, nota com el frec del sac li comença a encetar les mans. Convinar el dolor amb l’habilitat per no caure entre els humits troncs que fan de graons és una tasca molt complicada per un nen que tot just acaba de fer els onze anys. Poc a poc, però, va sumant passes i la imminència del final de la travesia l’acaba d’empènyer fins que, graó a graó, arriba prop de la petita cala. S’atura en un dels revolts que dibuixa el caminet i, fent un esbufec, deixa caure el sac al terra. Mentre amb una mà s’eixuga la suor, fa una volta sobre sí mateix per mirar tot el paisatge que l’envolta: a dalt del penya-segat, mig amagada ja per la foscor del vespre, s’hi dibuixa la façana de la casa, amb una de les finestres il·luminada per una llum groga que, mai ha entès per què, es converteix en blanca quan entra a la cambra. Més amunt, el far on treballa el pare. Des de que té ús de raó que l’ha vist marxar de casa, sempre a la mateixa hora, per anar a custodiar el vell llantiol. Piotr s’adona de que aquella tarda el paisatge té alguna cosa especial, com si algun pintor l’hagués envernissat de blau marí perquè es confongués amb el cel i el mar. Se sorprèn d’escoltar el so del mar topant contra les roques. Tot i que el té només uns metres més avall, fins aleshores no l’havia sentit. Com si aquell so el fes reaccionar, busca a esquerra i a dreta alguna cosa a terra. Camina uns metres fins que s’ajup i agafa una grossa roca, que deixa amb cura al costat del sac. Es treu la corda que li fa de cinturó i aconsegueix, al cap d’una bona estona, subjectar la pedra al sac. El fa rodolar amb el peu fins que cau muntanya avall mentre Piotr, exhaust, se’l mira. Contempla com desapareix enmig de l’escuma i enfila el camí de tornada a casa tan preocupat per trobar un altre tros de corda – ja és el tercer que perd aquesta setmana- com per si serà capaç de fingir sorpresa quan, estranyat, el pare li digui que, per més que la busca, no troba la mare per enlloc.