REFLEXIONEM-HI

Som uns éssers peculiars, els mestres. Intentem formar persones com cal (no dic com Déu mana per no ferir la sensibilitat a aquells que, en un intent de modernitzar el món, ho considerarien un atac a les conviccions personals. Ja sabeu: "a partir d'ara a l'escola no celebrarem el Nadal, celebrarem la Festa de l'Hivern"). Intentem formar persones, deia,  però ens perdem en laberints de programacions, objectius, normatives, acords de cicle, de claustre, d'escola (us sona la terrible frase: en el seu moment es va acordar ...?) i, es clar, fem el que podem (que ja és prou!) per contentar els alumnes, les famílies dels alumnes ("a l'escola del fill d'una amiga meva posen més deures que vosaltres. Els nens deuen sortir més preparats, oi?), les mestres del cicle, l'equip directiu i, si ens queda una mica d'energia, també a nosaltres mateixos. Però tranquilitat, que ningú s'esveri. Fem el que fem ho farem de manera COMPETENCIAL, i si pot ser amb les TIC (o les TAC?), així serà doblement COMPETENCIAL, i tots contents; tots menys nosaltres, que de tant en tant, en aquells instants on tots els nanos (fixeu-vos que fer servir la paraula "nanos" dóna toc de modernitat pedagògica i proximitat a la qüestió) han marxat de l'aula, i ens quedem sols mirant les taules buides (si fos una pel·lícula de "l'oeste" en aquell instant el vent xiularia i passaria per davant nostre una bola de palla que, fent tintines,  desapareixeria passadís enllà), ens deixem caure a la cadira del mestre, fem un esbufec i pensem: què collons estic fotent?

LA MOTXILA INVISIBLE

Els nens i les nenes, quan cada matí arriben a l’escola, porten dues motxilles penajdes a l’esquena. Una és de roba o bé de material sintètic, i duu a dintre tots aquells objectes que necessitaran durant el dia: estoigs, llàpissos, gomes, una bossa amb l’esmorzar, potser un jersei per si fa fred, cromos –tot i que recomanem que no se n’enduguin al centre, tots recordem quan, de petits, els intercanviavem a l’hora de l’esbarjo-, un regle, el compàs, i tantes coses com calguin. D’aquestes motxilles n’hi ha de llises, de colors, amb dibuixos de Disney –per què no n’hi ha tantes de Les Tres Bessones?- amb Spidermans volant o plenes de les cares dels futbolistes més guapos.

MUDANCES

Quan algú fa mudances a casa acostuma a guardar les coses en capses de cartró i, amb un rotulador gruixut, hi anota el nom del que hi ha ficat a dins. Acostuma a ser fàcil omplir-les d’objectes i més objectes, ordenats per mida, funcionalitat, fragilitat... però el que de veritat té mèrit és escollir aquelles coses que no ens endurem i es perdran pel camí, perquè tot i que en sabem molt de comprar, arraconar, conservar i acumular, ningú no ens ha ensenyat a desprendre’ns d’allò que estimem.

CONSTRUIR

Possiblement aquest verb serà un dels protagonistes del curs que tot just acaba de començar. Com ja haureu observat, el pati de d’escola està ple de màquines, sorra i persones que construeixen un nou edifici perquè els nostres alumnes i mestres puguin gaudir d’un espai en condicions òptimes per assolir els objectius que ens proposem. Cada dia, quan arribem al matí i mirem per la finestra, ens il·lusionarem en veure com, a poc a poc, el que ara és una esplanada de pedres i totxanes es converteix en l’escola nova. Però ells, els paletes, no són els únics que construeixen.

PIOTR

Amarat de suor, Piotr baixa les escales de fusta que duen a la cala. Per evitar que se li escorri la càrrega s’ha posat els guants del pare, però ara, quan ja porta mig camí fet, nota com el frec del sac li comença a encetar les mans. Convinar el dolor amb l’habilitat per no caure entre els humits troncs que fan de graons és una tasca molt complicada per un nen que tot just acaba de fer els onze anys. Poc a poc, però, va sumant passes i la imminència del final de la travesia l’acaba d’empènyer fins que, graó a graó, arriba prop de la petita cala.

VET-HO AQUÍ QUE ÉS CLAR...

L’altre dia, bo i sopant, la meva germana, em va preguntar: recordes allò que sempre deia la iaia quan ens explicava un conte? Després d’uns segons en els quals no vaig saber què dir, ella va exclamar: “vet-ho aquí que és clar”. Era cert. Com se m’havia pogut oblidar? Era l’expressió que sempre dia l’àvia per enllaçar les frases d’aquells meravellosos contes: i vet-ho aquí que és clar, el llop va córrer tant com va poder; i vet-ho aquí que és clar, la princesa es va espantar d’allò més; i vet-ho aquí que és clar, el patufet va agafar els diners i va caminar cap a la botiga... I tants i tants ”vet-ho aquí que és clar” que si em proposés escriure’ls no acabaria mai més.
Aquells contes, explicats amb paciència per l’àvia, no ens van ensenyar a comptar, ni a escriure, ni a saber de memòria el nom de la capital dels països de la Unió Europea, però amb ells vam aprendre que la feina cal fer-la amb cura i a poc a poc (Els Tres Porquets), que no ens hem de deixar enredar per allò que ens diuen els desconeguts (la Caputxeta Vermella), que allò realment important de les persones són les seves intencions (La Rateta que escombrava l’escaleta), que cal ser honrat (La flor de Penical), que ens hem d’acceptar tal i com són (L’Aneguet Lleig), que les aparences enganyen (Les Set Cabretes i el Llop), que hem de superar les nostres pors (En Pere sense por) que no s’han de dir mentides (Pinotxo), que cal ser generós (El camperol i el Diable) o que hem de tenir esperit crític i no deixar-nos influir pel que diu la gent (El Vestit de l’Emperador).
Per explicar un conte només calen cinc minuts i ganes d’explicar-lo. Avui en dia, però, sembla que no disposem de temps ni de voluntat per fer-ho, i preferim substituir en Patufet, en Barba Blava o la Rínxols d’Or per en Shin Chan, en Bart Simpson o Les Fabuloses Tortugues Ninja. I vet-ho aquí que és clar, hi ha molts nens i nenes que tenen la sensació de viure en el país de Xauxa (per cert, un dels meus contes preferits) que no pas en una societat on hi ha drets i deures.
I conte contat, aquest conte s’ha acabat.

AVÍS DE BOMBA!

L’Euladi Llort es lleva més d’hora que de costum: avui té reunió a al Direcció General de Via Augusta. Aquell nom, Vía Augusta, agrada a l’Eladi; no sap per què quan el pronuncia se sent important: “avui no hi podré ser, me’n vaig a Via Augusta”.

DESCARREGA'L TOT