LA MOTXILA INVISIBLE

Els nens i les nenes, quan cada matí arriben a l’escola, porten dues motxilles penajdes a l’esquena. Una és de roba o bé de material sintètic, i duu a dintre tots aquells objectes que necessitaran durant el dia: estoigs, llàpissos, gomes, una bossa amb l’esmorzar, potser un jersei per si fa fred, cromos –tot i que recomanem que no se n’enduguin al centre, tots recordem quan, de petits, els intercanviavem a l’hora de l’esbarjo-, un regle, el compàs, i tantes coses com calguin. D’aquestes motxilles n’hi ha de llises, de colors, amb dibuixos de Disney –per què no n’hi ha tantes de Les Tres Bessones?- amb Spidermans volant o plenes de les cares dels futbolistes més guapos.Tots els nens i nenes que entren al centre duen, també, una altra motxilla; aquesta no es veu, és invisible als ulls dels qui, amb la pressa del dia a dia, no la preparen amb cura, però és molt i molt i molt més important encara; sabeu per a què serveix? Doncs per guardar-hi les emocions, els somriures, les alegries, aquelles petites coses que ens ajuden a ser una mica més feliços cada dia, i sense les quals la vida, i l’escola també, seria un lloc gris i avorrit. Hi ha alumnes que la duen ben plena: de contes que els ha explicat el pare o la mare la nit anterior, d’històries d’aventures que han llegit en aquell llibre que algú els ha regalat, de petons, de << fins després, fill, que tinguis un bon dia>>, dels records d’aquella excursió que van fer amb els avis la setmana anterior, de somriures, de paraules d’ànim i d’alguna aclucada d’ull –us heu fixat que les persones grans cada vegada ens piquem menys l’ullet?- Cal anar amb molt de compte a l’hora d’omplir-la perquè no duu cremallera ni botons per tancar-la i sempre és oberta. Sense voler-ho, hi poden entrar també les males cares, les paraulotes, els crits, la indiferència, els nervis, i els monstres més horribles que us podeu imaginar.Em deixeu fer-vos una proposta? Regaleu als vostres fills alguna cosa per guardar dins la motxilla invisible cada setmana. No cal que sigui molt gran, n’hi haurà prou amb un detall, una mirada, una carícia o una paraula bonica. A veure si aconseguim que, algun dia, pesi molt més que aquella en la qual, en un dibuix desesperat, el pobre Piolín escapa de les urpes del malvat Silvestre.