MUDANCES

Quan algú fa mudances a casa acostuma a guardar les coses en capses de cartró i, amb un rotulador gruixut, hi anota el nom del que hi ha ficat a dins. Acostuma a ser fàcil omplir-les d’objectes i més objectes, ordenats per mida, funcionalitat, fragilitat... però el que de veritat té mèrit és escollir aquelles coses que no ens endurem i es perdran pel camí, perquè tot i que en sabem molt de comprar, arraconar, conservar i acumular, ningú no ens ha ensenyat a desprendre’ns d’allò que estimem.

A l’escola aquest any ens toca dir adéu a l’edifici de parvulari, que durant més de 30 anys ha estat la primera estació de les moltes que els nens i nenes han fet o estan fent al llarg de la seva vida acadèmica; un edifici fet de totxanes però pintat amb somriures, alegries, emocions, plors, paraules, jocs, cançons, i tantes i tantes coses que per més capses que omplíssim no hi cabrien mai. Quantes files de nens i nenes hauran vist passar les velles escales que duen al pati? Quantes rialles hauran sentit les pobres i apedaçades estructures infantils? I les parets dels passadissos, quantes grapes, xinxetes, i miques de blue-tac hauran hagut de suportar per aguantar els murals de mil colors dels més petits de l’escola? Per això, tot i la il·lusió de veure com el nou edifici ja està a punt d’obrir-nos les portes en el fons, molt en el fons, també estem una mica tristos.

Comencem aquest curs, doncs, amb una barreja d’emocions, desitjos i projectes per tirar endavant, amb el convenciment que molt aviat gaudirem de l’edifici que tots, alumnes, mestres i famílies ens mereixem; serà feina nostra omplir-lo de totes aquelles coses que fan d’una escola un lloc especial per tots els qui hi som.

Voldria demanar-vos una cosa per acabar: si algun dia aneu pel carrer i us trobeu la Margarita, oi que li fareu dos petons molt grossos i li direu <<apa Margarita, quina enveja que ens fas>>?

Molta sort a tots pel curs que acaba de començar!